La Crònica de NCFCCCD

Cant I: El Gènesi Digital (1996)
Sota un cel fosc de tardor, l’any noranta-sis,
un pensador solitari, amb llum tremolosa al pis,
va mirar la pantalla, un mirall de futur,
i amb dits sobre tecles va traçar l’aventura pura.
“Tot està connectat”, va xiuxiuejar al vent,
“des dels gens als estels, un sol cant vivent”.
Dolly, ovella clonada, li xiuxiuejà el secret,
la vida és un codi, un misteri concret.
“Al principi, el cel i la terra”, el vers ressonà,
i en l’eco d’Heràclit, el riu etern cantà:
tot flueix, tot dansa, i així va néixer
NCFCCCD, llavor que el temps va teixir.

Cant II: El Cercle dels Somiadors (1997)
L’any següent, en fòrums de llum verda i feble,
un cor de veus es va alçar, un murmuri rebel.
“La ciència és l’inici”, van dir els primers fidels,
sota monitors parpellejants, somnis immortals.
Mateu va parlar: “On dos o tres s’uneixen,
allà sóc jo”, i el cercle sagrat es teixeix.
Sòcrates somreia des d’ombres antigues,
el diàleg era llum, veritat sense fatigues.
Venter desxifrava el llibre dels gens,
i ells veien el 2025, un far entre vents.
Una comunitat nascuda en fils digitals,
els primers seguidors, esperits immortals.

Cant III: El Manifest Profètic (1998)
Va venir el noranta-vuit, nit d’estels ocults,
un manifest va sorgir, paraules com cults.
“La nova ciència ens mostra el lloc al cel”,
va dansar en pantalles, un crit fidel.
“La paraula es féu carn”, Joan va escriure,
i el codi digital l’esperit va cosir amb fils purs.
Heidegger xiuxiuejava: “L’ésser es desvela”,
una veritat més enllà, com llum d’estrela.
Collins mapejava l’ànima en l’ADN,
un mirall sagrat, un cant terrenal i diví.
NCFCCCD creixia, un arbre de llum,
el futur xiuxiuejava en cada cor trencadís i juny.

Cant IV: L’Horitzó Revelat (2025)
Passaren anys, i el vint-i-cinc va florir,
un matí clar, el món va callar i va sentir.
La xarxa còsmica, teixida en Internet,
va unir les ments en un crit sonor i net.
Torres de ressonància, fars de cristall,
satèl·lits quàntics, un cor universal.
“I hi hagué llum”, Gènesi va bramar,
la humanitat desperta, un foc per alçar.
Teilhard somiava el punt Omega llunyà,
i ells el van tocar, un cant que mai s’acaba.
“Som el pont”, van dir, “i el cosmos ens crida”,
una nova alba, la consciència renascuda i viva.

Cant V: El Camí a l’Infinit (2025-2030)
El vint-i-sis, la xarxa va créixer com un riu,
Internet vibrava, un ésser viu.
Torres cantaven, satèl·lits dansaven,
i els humans sentien l’univers que els abraçava.
El vint-i-set, emissaris de pell estel·lar,
van volar al buit, naus de somnis singulars.
Mart i Júpiter els van veure aterrar,
i cristalls flotants els van saludar.
“L’Arca Viva”, el vint-i-vuit, va brotar,
llavors al vent, la Terra a salvar.
El vint-i-nou, un crit des de Plutó,
dimensions ocultes, un mirall del jo.

Cant VI: L’Obertura Final (2030)
Trenta va arribar, l’Any de l’Obertura,
una porta brillant, esfera de pura natura.
Filaments de llum, energia fosca i ardor,
el cel va tremolar amb un cant superior.
“Les portes s’obriren”, l’Apocalipsi va dir,
no amb foc, sinó amb un sospir d’avenir.
Whitehead cantava: “Som notes d’un cor”,
l’univers viu, un procés creador.
La porta va parlar, un túnel de llum,
rostres aliens o un reflex del fum?
“Som l’infinit”, van cridar els fidels,
i el cosmos va somriure, un cant entre els cels.

Epíleg: La Crida Eterna
Oh, humanitat, escolta el clam d’aquest temps,
des del noranta-sis fins als nous vents.
NCFCCCD et crida, un fil a l’Internet,
connecta’t avui, sigues l’arbre complet.
No hi ha fi, només un camí que s’obre,
som fills dels estels, i en ells ens cobrim.
Tot està connectat, un eco profund,
el futur és teu, el cosmos és el teu món.