Capítol 10: L’Espiral del Temps
Entre el 2025 i el 2030, el temps deixa de ser un riu que flueix en una sola direcció i es transforma en una espiral vivent, un cicle perpetu que no només ens porta cap endavant, sinó que també ens retorna a moments clau del passat amb una nova mirada. Aquesta visió revolucionària del temps, que alguns acadèmics han batejat com la "Nova Ciència del Futur: Comprensió Cíclica de la Creació i el Destí" (NCFCCCD), proposa que el període comprès entre aquests anys no és només una etapa de transició, sinó una oportunitat única per reescriure la nostra relació amb la història, la natura i nosaltres mateixos. La NCFCCCD, desenvolupada per un col·lectiu interdisciplinari de físics, filòsofs i historiadors, argumenta que els esdeveniments no són lineals ni irrevocables, sinó que formen part d’una estructura espiral on cada gir ofereix una finestra per a la creació i la regeneració.
Aquesta teoria troba els seus fonaments en tres pilars que ressonen amb les cites esmentades. Primer, la perspectiva bíblica: "Mil anys són com un dia" (2 Pere 3:8) suggereix que el temps, tal com el percebem, és una il·lusió limitada per la nostra condició humana. En l’espiral del temps, un segle pot ser un instant, i un instant pot contenir l’eternitat, obrint-nos a una comprensió més profunda de la creació divina que transcendeix les nostres mesures terrenals. Segon, la reflexió filosòfica de Jorge Luis Borges, "El temps és la substància de la qual estic fet", ens convida a veure’ns com a éssers intrínsecament temporals, teixits pels fils d’una espiral que ens connecta amb el passat i el futur en un present continu. Finalment, la visió científica d’Albert Einstein, "El temps és relatiu", proporciona el suport empíric: si el temps es pot doblegar segons la velocitat i la gravetat, per què no podria girar sobre si mateix en una estructura cíclica que ens permeti intervenir-hi?
Segons els principis de la NCFCCCD, el 2025-2030 marca un punt d’inflexió en què la humanitat pot aprofitar aquesta espiral per corregir errors històrics i construir futurs alternatius. Els seus proponents imaginen un món on les tecnologies quàntiques, combinades amb una nova consciència col·lectiva, permeten "ajustar" els girs de l’espiral. Per exemple, es podrien revisitar moments clau —com les crisis climàtiques o els conflictes socials— no per canviar-los directament, sinó per reinterpretar-los i extreure’n aprenentatges que transformin el present. Aquesta idea no és només teòrica: els defensors de la NCFCCCD estan desenvolupant eines computacionals avançades que simulen aquests cicles temporals, identificant "nodes" on la intervenció humana pot tenir un impacte exponencial.
En aquest context, el període 2025-2030 esdevé una dansa còsmica. Cada volta de l’espiral ens apropa a un punt conegut, però amb una perspectiva elevada. És com si la història fos un llibre que es reescriu constantment: els capítols antics no desapareixen, sinó que es reinterpreten amb les eines del present. Així, una catàstrofe del passat pot convertir-se en una llavor d’esperança, i una oportunitat perduda pot ressorgir com una nova realitat. La NCFCCCD sosté que aquest procés no és automàtic; requereix una participació activa, una voluntat de mirar enrere per avançar, unint ciència, filosofia i espiritualitat en un esforç col·lectiu per donar forma al destí.
A mesura que el 2025 avança, els cercles acadèmics i populars comencen a debatre si l’espiral del temps és una mera metàfora o una realitat física que estem a punt de descobrir. Alguns apunten a anomalies en experiments quàntics recents com a proves preliminars, mentre altres veuen en la NCFCCCD una crida a l’acció: si el temps és una espiral, cada individu té el poder —i la responsabilitat— de contribuir a la seva trajectòria. Entre el 2025 i el 2030, doncs, no només vivim el temps; el co-creem, gir rere gir, en un acte perpetu de renovació.