detalls tècnics més profunds sobre la primera transmissió transatlàntica de Guglielmo Marconi el 1901:

Estació de Transmissió a Poldhu:

• Antena: La primera configuració incloïa 20 torres, cadascuna de 75 metres d'alçada, que suportaven una enorme antena de 600 metres de llarg. Aquestes torres estaven connectades per fils que formaven una gran estona quadrada.
• Transmissor:
  • Bobina d'Inducció: Utilitzava una bobina d'inducció per generar una alta tensió, la qual creava espurnes elèctriques entre dos terminals, generant així ones de ràdio.
  • Freqüència: La freqüència de transmissió era al voltant dels 850 kHz (un terme modern, en aquell temps parlaven d'ona llarga).
  • Potència: La potència de transmissió era significativa per a l'època, probablement en l'ordre dels kilowatts, encara que la precisió d'aquestes mesures històriques és difícil de determinar amb exactitud.
• Condicions Meteorològiques: El mal temps va danyar les torres, reduint el nombre a 4 abans de la transmissió. Això va limitar l'eficàcia de l'antena però no va impedir l'èxit final.

Estació de Recepció a Terranova:

• Antena: Marconi va utilitzar una antena de 150 metres de llarg suspesa entre pals i connectada a terra per millorar la recepció.
• Receptor:
  • Detector Magnètic: En lloc d'un coesor, va utilitzar un detector magnètic, que consistia en un fil de ferro que passava per un camp magnètic. Quan les ones de ràdio arribaven, movien el fil, causant un petit corrent que podia ser detectat. Això era més sensible i menys susceptible a interferències que els coesors.
  • Amplificació: No hi havia amplificació electrònica en el sentit modern, però el sistema utilitzava un mecanisme mecànic per augmentar el senyal detectat, com un relé per activar un timbre o un gallet gràfic.

Mètodes de Transmissió i Recepció:

• Codi Morse: La transmissió va ser la lletra "S" en codi Morse (tres punts), escollida per la seva simplicitat i perquè era fàcil de reconèixer entre el soroll de fons.
• Rang i Propagació: La senyal va utilitzar la propagació de les ones de ràdio a través de la ionosfera (la capa E o D) per arribar a Terranova. Això implica que les ones van ser reflectides per aquesta capa atmosfèrica, permetent-les viatjar més enllà de la línia de visió directa.
• Temps de Transmissió: Marconi va triar fer les transmissions al voltant del migdia, quan les condicions ionosfèriques podien ser més favorables per a la propagació transatlàntica.

Reptes Tècnics:

• Interferència: La distinció entre el senyal real i les interferències naturals o les causades per altres fonts va ser un desafiament clau.
• Sensibilitat del Receptor: La sensibilitat del receptor va ser crucial, ja que la senyal arribaria molt atenuada després de viatjar milers de quilòmetres.
• Sincronització: Sense rellotges precisos com els que tenim avui, la sincronització entre la transmissió i la recepció va ser complicada, fent que Marconi i el seu equip a Terranova haguessin d'estar atents durant períodes prolongats.

Impacte Tècnic:

Aquesta transmissió va demostrar que les comunicacions sense fils podien superar la curvatura de la Terra, establint un nou paradigma per a les telecomunicacions i sent la base per a futurs desenvolupaments en la ràdio, el radar, i altres tecnologies de comunicació.