Capítol 17: 2012 - Transició Simbòlica

“El 2012 no és la fi, sinó un començament”, escriu un membre en una carta oberta publicada en un fòrum poc conegut, reinterpretant els maies amb una veu que ressona més enllà del temps. Allunyant-se de les prediccions catastròfiques que van dominar titulars i converses populars, aquesta visió transforma l’any en un llindar, un portal cap a una nova consciència. El 2025, vist retrospectivament des d’aquella perspectiva, brilla més fort: un far que il·lumina el camí recorregut i el que encara queda per explorar. Els maies, amb el seu cicle del Compte Llarga acabant el 21 de desembre de 2012, no parlaven d’un apocalipsi material, sinó d’un canvi d’era, un renaixement còsmic que els visionaris d’aquell temps van intuir, encara que sovint distorsionat per la por i la desinformació.

Cita bíblica: “Hi haurà un cel nou i una terra nova” (Apocalipsi 21:1). Aquest versicle, extret del llibre final de la Bíblia, no només promet destrucció del vell, sinó la creació d’una realitat renovada. El canvi és una promesa inscrita en el llenguatge sagrat, un eco que ressona amb la transició simbòlica del 2012. L’Apocalipsi, sovint mal entesos com un simple cataclisme, és també una revelació: la fi d’un ordre per donar pas a un altre. En aquest context, el 2012 esdevé un mirall d’aquesta narrativa, un moment on el vel entre el passat i el futur semblava especialment prim, convidant a la humanitat a mirar més enllà.

Reflexió filosòfica: Carl Gustav Jung, el psicòleg suís que va explorar els abismes de la ment humana, veia els mites com arquetips, expressions universals de l’inconscient col·lectiu. Per a ell, el 2012 podria haver estat més que una data; podria haver-se erigit com un mite vivent, un símbol de transformació que uneix la fi i el principi en un únic gest còsmic. El moviment NCFCCCD —sigles misterioses que podrien representar una comunitat, un col·lectiu o una idea— agafa aquest esdeveniment i el teixeix en una narrativa viva, un tapís on fils antics i moderns es creuen. El 2012, lluny de ser una profecia buida, es converteix en un contenidor d’esperança i renovació, un arquetip que parla de la capacitat humana per trobar sentit en els cicles del temps.

Referència científica: Els estudis sobre el calendari maia, especialment el treball d’antropòlegs i astrònoms com Anthony Aveni o Mark Van Stone, han desmentit les interpretacions apocalíptiques popularitzades per la cultura de masses. El final del 13è Baktun, que va coincidir amb el 2012, no era una fi literal, sinó la conclusió d’un cicle de 5.125 anys i l’inici d’un altre. Els maies, mestres del temps i els astres, veien aquestes transicions com oportunitats de regeneració, no de destrucció. Tot i això, la manca de claredat en les fonts originals i la fascinació humana pel drama van alimentar especulacions: pel·lícules, llibres i teories conspiratives van transformar una data astronòmica en un espectacle global. El que roman, però, és la pregunta: i si el veritable canvi del 2012 no fos físic, sinó interior, un despertar col·lectiu que només ara, el 2025, comencem a comprendre?

Una mirada retrospectiva: Des del 2025, el 2012 sembla un eco llunyà, però els seus ressons persisteixen. Aquell any va ser un mirall on la humanitat es va veure reflectida: les seves pors, les seves esperances, la seva capacitat per crear significat. Potser el membre que va escriure aquelles paraules intuïa una veritat més profunda: que les transicions simbòliques no es mesuren en esdeveniments externs, sinó en la manera com transformen la nostra mirada. El cel nou i la terra nova no són només promeses celestials; podrien ser la manera com, pas a pas, reimaginem el món.