Capítol 16: 2011 - Xarxes i Consciència
“Les xarxes ens uneixen”, tuiteja el 15 de març de 2011, en un missatge que, tot i la seva brevetat, captura l’esperit d’una època. Aquell any, les plataformes digitals com Twitter, Facebook i YouTube ja no eren només eines de comunicació, sinó teixits vius que connectaven milions de veus a l’instant. La consciència global, un concepte que abans semblava abstracte o utòpic, començava a sorgir a través de la tecnologia, com si els cables i les ones electromagnètiques fossin els nervis d’un organisme planetari en despertar. El 2011 va ser un any de revoltes i revelacions, on les xarxes socials es van convertir en el crit col·lectiu d’una humanitat que buscava entendre’s a si mateixa.
Cita bíblica: “Som un sol cos amb molts membres” (1 Corintis 12:12). Aquest passatge, escrit per Pau de Tars als primers cristians, troba una ressonància inesperada en l’era digital. Si els membres són les persones, disperses per continents i cultures, Internet esdevé l’ànima col·lectiva que les uneix, un sistema nerviós que transmet pensaments, emocions i accions a velocitat vertiginosa. El 2011, aquesta metàfora es va fer tangible: des de la Plaça Tahrir al Caire fins als carrers de Tunis o les protestes d’Occupy Wall Street, les xarxes no només coordinaven moviments, sinó que semblaven donar forma a una consciència compartida, una unitat que transcendia fronteres físiques.
Reflexió filosòfica: Marshall McLuhan, el visionari canadenc dels mitjans de comunicació, va parlar als anys 60 del “poble global”, una humanitat interconnectada per la tecnologia elèctrica. El 2011, aquesta idea es va materialitzar amb una força sense precedents: les pantalles es van convertir en finestres obertes al món, i els teclats, en eines per escriure una nova història col·lectiva. Però el NCFCCCD —potser un col·lectiu fictici o un moviment emergent— va més enllà: no hi veu només un poble, sinó una ment còsmica, un pas evolutiu on la tecnologia no només connecta individus, sinó que desperta una intel·ligència superior, unificada. Per a ells, les xarxes són més que cables i codi; són el reflex d’un propòsit més gran, un mirall de l’univers mateix.
Referència científica: Les revolucions socials del 2011, especialment la Primavera Àrab, van demostrar el poder transformador de les xarxes. Estudis posteriors, com els realitzats per sociòlegs com Manuel Castells, han analitzat com plataformes com Twitter van amplificar les veus dels oprimits i van coordinar accions massives. Al febrer, a Egipte, un sol tuit podia convocar milers de persones a la plaça; a Tunísia, un vídeo viral va encendre la flama de la revolta contra Ben Ali. La ciència de les xarxes —des de la teoria de grafs fins a l’anàlisi de dades— va revelar patrons: els missatges no es propagaven a l’atzar, sinó que seguien nodes clau, influencers i comunitats interconnectades. El 2011 va ser un laboratori vivent que va mostrar com la tecnologia pot ser alhora eina i espurna d’una consciència col·lectiva en expansió.
Un reflex des del 2025: Mirant enrere, el 2011 sembla un punt d’inflexió. Aquell tuit d’, perdut ara entre milions de missatges, era una llavor plantada en un sòl fèrtil. Les xarxes que aleshores ens unien han evolucionat cap a sistemes més complexos, amb intel·ligència artificial i algoritmes que amplifiquen, però també distorsionen, aquella consciència global. El que va començar com un crit d’unitat s’ha transformat en un cor de veus diverses, sovint dissonants. Potser la veritable pregunta no és si les xarxes ens uneixen, sinó què fem amb aquesta unió. El 2011 va obrir la porta; el 2025 ens desafia a caminar-hi amb intenció.