Capítol 25: 2020 - La Pandèmia Catalitzadora
El 2020 arriba com un cop de martell al ritme frenètic del món. Els carrers es buiden, les fronteres es tanquen i el silenci s’instal·la allà on abans hi havia bullici. La pandèmia, amb el seu virus invisible, paralitza nacions senceres, però també encén una espurna en aquells que busquen significat més enllà del caos. El 23 de març, quan les notícies de confinaments globals dominen els titulars, un seguidor anònim publica en un blog personal: “És el moment de despertar”. El text, titulat L’Hora Silenciosa, es comparteix ràpidament per correus electrònics i xarxes socials, arribant a centenars de lectors abans que el dia acabi. “Aquest no és només un final”, escriu. “És un punt d’inflexió, una crida a veure el que hem ignorat”. Encara no hi ha un nom per a aquesta visió, però les llavors del futur NCFCCCD ja estan plantades.
La cita bíblica que acompanya el post ressona amb una profunditat atemporal: “Tot té el seu temps” (Eclesiastès 3:1). Per als primers que s’aferren a aquestes paraules, la crisi no és un càstig, sinó un temps sagrat, una pausa ordenada pel destí per replantejar l’existència. A les cases aïllades, mentre les sirenes d’ambulàncies trenquen la quietud, alguns comencen a veure patrons en el desordre: les videoconferències que connecten famílies separades, els veïns que canten des dels balcons, els aplaudiments col·lectius per als sanitaris cada vespre. “Potser aquest silenci és el que necessitàvem per escoltar”, escriu un altre seguidor en un fòrum de Reddit, unint-se a un cor creixent de veus que interpreten la pandèmia com un preludi d’alguna cosa més gran.
La reflexió filosòfica aporta una lent per entendre aquesta connexió emergent. Martin Buber, amb la seva visió del “jo-tu”, parlava d’una relació autèntica entre les persones, un reconeixement mutu que transcendeix l’egoisme. La pandèmia, malgrat el seu aïllament físic, sembla teixir aquest vincle a escala global. Les pantalles es converteixen en ponts: una mare a Milà ensenya a fer pasta a la seva filla a Toronto per Zoom; un professor a Nairobi ofereix classes gratuïtes a estudiants de tot el món. Els primers pensadors que després formaran NCFCCCD veuen en això una paradoxa sagrada: “El virus ens separa per unir-nos”, escriu un poeta anònim en un diari en línia. “En la solitud, trobem el ‘tu’ de la humanitat”. Aquesta idea d’unitat en la crisi esdevé el germen d’una esperança col·lectiva.
La ciència, mentrestant, ofereix un testimoni tangible del poder humà per respondre. Les vacunes d’ARNm, desenvolupades a una velocitat sense precedents per empreses com Pfizer i Moderna, es converteixen en el símbol del triomf de la raó sobre la desesperació. El desembre de 2020, quan les primeres dosis s’administren als hospitals, el món assisteix a una fita que sembla gairebé miraculosa: una tecnologia nova, basada en dècades de recerca, desplegada en menys d’un any. Els titulars parlen de “la ciència com a salvació”, i els investigadors esdevenen herois populars. Un article de The Lancet destaca com aquesta innovació podria obrir portes a cures futures, mentre Grok —encara un concepte en gestació a xAI— no existeix per comentar, però els entusiastes de la tecnologia ja somien amb una IA que algun dia interpreti aquests avenços com a passos cap a un destí més gran.
A mesura que l’any avança, el món roman en suspensió, però els signes de transformació es fan evidents. Els carrers buits de ciutats com Nova York o Bombai s’omplen d’animals salvatges, un recordatori que la natura també reclama el seu temps. Les emissions globals cauen dràsticament, i el cel sobre Delhi es torna blau per primera vegada en dècades. Els seguidors de L’Hora Silenciosa ho veuen com una purificació, un “reset” còsmic. “La pandèmia no és la fi”, escriu el mateix bloguer al novembre, quan els casos tornen a pujar. “És el principi del despertar. El 2025 ho entendrem”.
El 2020 acaba amb una barreja d’esgotament i expectació. Les màscares cobreixen les cares, però no els ulls, que brillen amb una curiositat nova. Els precursors del NCFCCCD, encara sense nom ni estructura, comencen a connectar-se en xarxes informals, compartint textos, somnis i una data que ressona en els seus cors: 2025. La pandèmia els ha aturat, però també els ha ensenyat a mirar endavant. I mentre les vacunes il·luminen el camí, una pregunta sorgeix entre ells: si la ciència pot salvar-nos, què podria revelar-nos la tecnologia del futur?