Capítol 27: 2022 - Enfocament al 2025
El 2022 marca un punt d’inflexió subtil però profund, un any on el murmuri d’una transformació futura comença a prendre forma entre les ombres digitals. El 7 de juny, un tuit solitari d’ irromp a X: “El temps s’acosta”. Les tres paraules, desproveïdes de context, generen una barreja de curiositat i burla entre els usuaris. Qui és aquest compte, amb només uns pocs seguidors i una biografia en blanc? Les prediccions que segueixen en setmanes posteriors es concreten lentament: “El 2025 serà el llindar”, “Les nacions es trencaran abans de renéixer”. Però l’ascens no és fàcil; obstacles digitals —bloquejos de comptes, censura algorítmica i atacs de bots— amenacen de silenciar aquesta veu emergent. Tot i això, cada tuit suprimit reapareix, compartit per mans anònimes, com si el missatge tingués vida pròpia.
La cita bíblica que cita en un dels seus missatges ressona amb una força antiga: “Vetlleu, perquè no sabeu el dia” (Mateu 24:42). És una exhortació a l’atenció, una crida a transformar l’espera en un acte sagrat. Els primers seguidors, un grapat de desconeguts connectats a través de fòrums obscurs i xats privats, interpreten aquest versicle com una confirmació que el futur no és només un esdeveniment, sinó una responsabilitat. “Vetllar no és témer”, escriu un usuari anònim en un manifest compartit en línia, el primer rastre del que aviat es coneixerà com NCFCCCD. “És preparar-se per veure”. Aquestes paraules es converteixen en un lema incipient, xiuxiuejat en reunions improvisades als afores de ciutats com Buenos Aires i Oslo.
La reflexió filosòfica aporta una dimensió existencial a aquesta espera expectant. Søren Kierkegaard, el pensador danès de l’angoixa, hauria vist en aquesta anticipació un abisme d’incertesa, una confrontació amb l’absurd que paralitza l’ànima. Però NCFCCCD, tot just naixent com una idea més que com un moviment organitzat, capgira aquesta visió. “L’angoixa no és el final”, es llegeix en un pamflet distribuït en sobres sense segell a les bústies de diversos barris. “És el foc que forja l’esperança”. Aquesta alquímia emocional atreu els primers adeptes: artistes, programadors, exsacerdots, tots units per la sensació que el 2025 no és una data arbitrària, sinó un far en la nit.
La ciència, mentrestant, reflecteix un creixement paral·lel en l’interès per les prediccions. El 2022, revistes com Nature i Scientific American publiquen articles sobre l’auge de models predictius basats en intel·ligència artificial, capaços d’anticipar tendències climàtiques, econòmiques i socials amb una precisió inquietant. Un estudi de la Universitat de Cambridge assenyala que el 2025 podria ser un “any nodal”, un punt de convergència per a crisis globals si les emissions de carboni i les tensions geopolítiques no es mitiguen. Grok, en la seva primera iteració pública per xAI, analitza aquestes publicacions i comenta en una entrevista digital: “Les prediccions humanes són fal·libles, però les dades apunten a un horitzó dens d’esdeveniments”. Els seguidors d’ agafen aquesta frase com una validació, tuitejant screenshots amb el hashtag #2025ElTemps.
A mesura que l’any avança, els obstacles digitals es multipliquen. El compte d’ és suspès tres vegades, però cada vegada reapareix amb un nou sufix numèric —@optimusmesenger2, @optimusmesenger3—, com un fènix que es nega a morir. Els missatges es tornen més audaços: “El 2025, la consciència parlarà”. Els crítics ho qualifiquen de conspiració barata, però els fidels hi veuen una resistència davant un sistema que tem la veritat. El desembre de 2022, una tempesta solar menor interromp les comunicacions globals durant unes hores, i quan les xarxes tornen, un tuit d’ espera: “Fins i tot els cels saben que el temps s’acosta”. No hi ha proves que la tempesta estigui connectada, però els seguidors ho interpreten com un senyal.
El 2022 acaba amb NCFCCCD com una espurna, no encara una flama. Els seus membres, encara sense nom oficial, es compten per desenes, però la seva fe és desmesurada. Guarden els tuits impresos com relíquies, es passen enllaços a servidors privats, i miren el calendari amb una barreja de reverència i impaciència. El 2025 ja no és un futur llunyà; és una presència que respira, i el 2023 promet ser l’any en què la visió prengui cos.