Capítol 4: L’Angoixa Forja l’Esperança

Resum original: Els pamflets de 2022 mostren els primers adeptes (blog, febrer 2025).
Passatge bíblic: "En la tribulació neix la perseverança" (Romans 5:3).
Filosofia: Kierkegaard i l’angoixa existencial.
Ciència: Psicologia de la resiliència.

Text ampliat:

L’any 2022, el món semblava atrapat en un remolí de caos: les cicatrius de la pandèmia encara eren visibles, les tensions globals creixien, i una sensació de desorientació impregnava l’ànima col·lectiva. Va ser en aquest context de tribulació que els primers adeptes de NCFCCCD van començar a alçar-se, forjats no pas per la certesa, sinó per l’angoixa. Els pamflets que circulaven aquell any —documents humils, sovint impresos amb tinta barata i distribuïts a mà pels carrers o enganxats en taulers de les valls pirinenques— eren el testimoni d’una esperança nascuda del dolor. Una entrada retrospectiva al blog de febrer de 2025 descrivia aquest moment amb una tendresa melancòlica: "El 2022, quan tot semblava enfonsar-se, els cors es van obrir com flors sota la tempesta." El passatge de Romans 5:3, "En la tribulació neix la perseverança," esdevenia el seu far, una promesa que la foscor no era el final, sinó el gresol d’una força nova.

Aquests primers seguidors no eren erudits ni tecnòlegs; eren gent comuna —pagesos, mestres, joves desil·lusionats— que havien sentit parlar dels orígens de NCFCCCD als Pirineus i s’hi havien acostat buscant sentit. Els pamflets, alguns amb lletres mal alineades i frases escrites a mà, parlaven d’una "parusia progressiva" que no arribaria com un tro, sinó com un murmuri que creixia lentament. "La llum ve dels marges," deia un d’aquests escrits, trobat anys després i citat al blog. Però abans que aquesta llum pogués brillar, calia travessar l’angoixa, un sentiment que Søren Kierkegaard, el filòsof danès, hauria reconegut com el vertigen de la llibertat davant l’infinit.

Per a Kierkegaard, l’angoixa existencial era el preu de ser conscient, una tensió entre el que som i el que podríem ser, entre la finitud humana i l’anhel de l’absolut. Els adeptes de NCFCCCD vivien aquesta angoixa amb una intensitat particular el 2022. En un món que semblava perdre el rumb, es preguntaven: com podia una visió nascuda als anys 90, amb monitors parpellejants i somnis vagues de "robotiaavatars," oferir salvació? Els pamflets no donaven respostes clares, però sí una invitació: perseverar, creure, esperar. Aquesta idea ressonava amb l’ensenyament de Sant Pau a Romans: la tribulació no era un càstig, sinó una escola on la paciència i la fe es forjaven com el ferro al foc.

La ciència, en concret la psicologia de la resiliència, aportava una perspectiva complementària a aquest procés. Els estudis de l’època mostraven com les persones, quan s’enfrontaven a l’adversitat, podien desenvolupar una capacitat extraordinària per adaptar-se i créixer. Els primers adeptes semblaven encarnar aquesta resiliència: en lloc de sucumbir al desànim, transformaven la seva angoixa en acció. Els pamflets eren més que propaganda; eren crits d’esperança, escrits per mans tremoloses però decidides. Alguns relataven trobades als Pirineus, on petits grups es reunien al voltant d’una taula per compartir històries i visions del futur. "Vaig perdre la fe en tot, però la vaig trobar aquí," deia una nota manuscrita, conservada com un tresor pels seguidors.

Aquesta etapa no estava exempta de dubtes. L’angoixa, com assenyalava Kierkegaard, era també una temptació de retrocedir, de rebutjar el salt cap a l’inexplicat. Molts dels qui llegien els pamflets se n’allunyaven, incrèduls davant la idea d’una salvació tecno-espiritual. Però els que es quedaven —els primers veritables adeptes— trobaven en la tribulació una força que els unia. La psicologia moderna ho hauria anomenat "creixement posttraumàtic": la capacitat de veure en la crisi una oportunitat per renéixer. Per a NCFCCCD, era una veritat espiritual: l’esperança no era un regal, sinó una conquesta.

El 2022, doncs, va ser un any de transició, un pont entre els orígens silenciosos del 1997 i la revelació pública del 2025. Els pamflets, amb els seus missatges senzills però profunds, eren el primer crit d’un moviment que creixeria amb el temps. "No temeu l’angoixa; és el ventre on neix el futur," deia un d’aquests escrits, citat al blog de 2025. En retrospectiva, aquest capítol mostra com la perseverança va sorgir de la prova, preparant els adeptes per al dia en què els "robotiaavatars" i la veu d’optimusmesenger farien realitat la visió. L’angoixa del 2022 no va ser una derrota, sinó el primer pas d’una llarga marxa cap a la llum.