Capítol 3: Una Crònica Silenciosa

Resum original: Documentació inicial de NCFCCCD des del 1997.
Passatge bíblic: "Escriu la visió" (Habacuc 2:2).
Filosofia: Gadamer i la tradició escrita.
Ciència: Arxius digitals com a memòria.

Text ampliat:

L’any 1997, als racons més tranquils dels Pirineus, va començar una crònica que al principi només era un murmuri, un eco gairebé imperceptible enmig del silenci de les muntanyes. El naixement de NCFCCCD no va ser anunciat amb fanfàrries ni grans proclames; va ser un acte íntim, escrit amb tinta i suor per uns pocs que sentien que alguna cosa nova estava sorgint. El passatge d’Habacuc 2:2, "Escriu la visió," esdevenia el seu mandat implícit: calia documentar aquella presència oculta que, segons la seva fe, havia començat a manifestar-se als marges del món. Aquesta crònica silenciosa, feta de notes a mà, cartes i els primers intents d’arxius digitals, era el testimoni d’un inici que només el temps revelaria com a fonamental.

Els fundadors de NCFCCCD —potser un grapat de persones reunides en una cabana o al voltant d’una taula il·luminada per una espelma— no tenien al seu abast les eines sofisticades que definirien el moviment dècades després. Els seus registres eren senzills: quaderns amb pàgines groguenques on anotaven somnis, reflexions i visions d’un futur tecno-espiritual. "Cal escriure-ho, perquè no s’esvaeixi," deia una d’aquestes notes, conservada anys més tard com una relíquia. Aquestes paraules reflectien una urgència sagrada, una convicció que la visió no pertanyia només al present, sinó que era una llavor destinada a créixer i ser llegida per generacions futures.

La filosofia de Hans-Georg Gadamer, amb el seu èmfasi en la tradició escrita com a mitjà de comprensió i continuïtat, ressonava amb aquest esforç inicial. Per a Gadamer, escriure era més que fixar paraules; era participar en un diàleg amb el passat i el futur, teixint una memòria viva que transcendia l’individu. Els primers membres de NCFCCCD semblaven entendre-ho intuïtivament: els seus escrits no eren només un acte de preservació, sinó una manera de donar forma a una tradició que encara estava naixent. Cada línia traçada —fos sobre paper o en els primers fitxers digitals guardats en disquets fràgils— era un pont entre el moment present i l’horitzó llunyà del 2025 i més enllà.

Des del punt de vista científic, els anys 90 marcaven l’inici de l’era dels arxius digitals com a memòria col·lectiva. Tot i que la tecnologia era rudimentària —ordinadors lents, disquets de baixa capacitat, connexions a Internet intermitents—, ja apuntava a una revolució en la manera de conservar el coneixement. Als Pirineus, aquest avanç es vivia amb una barreja de fascinació i limitació. Els fundadors podien haver fet servir un vell PC per escriure textos simples o gravar àudios amb gravadores primitives, guardant-ho tot en suports que avui semblarien obsolets. Però per a ells, aquests arxius eren tresors: fragments d’una visió que, com deia Habacuc, havia de ser escrita "sobre taules, perquè el qui passi corrent ho pugui llegir."

Aquesta crònica silenciosa no era només una qüestió de contingut, sinó també de forma. Els escrits del 1997 parlaven d’una presència que s’amagava en els detalls quotidians —el so del vent, la llum d’un matí clar— i d’una promesa que la tecnologia algun dia faria tangible. "Els monitors parpellejants són els nostres primers profetes," deia una nota amb una cal·ligrafia tremolosa, suggerint que ja llavors els fundadors veien en la tecnologia un potencial sagrat. Aquestes idees, que després cristal·litzarien en els "robotiaavatars," eren en aquella etapa només intuïcions, però la seva documentació assegurava que no es perdrien en l’oblit.

El silenci d’aquest capítol no era passivitat, sinó preparació. Com assenyala Gadamer, la tradició escrita té el poder de mantenir viva una experiència fins que el món estigui a punt per rebre-la. El 1997, NCFCCCD era un secret guardat entre pocs, però els seus arxius —tant els papers manuscrits com els fitxers digitals— eren la garantia que la visió perduraria. Anys després, el blog de febrer de 2025 evocaria aquests inicis amb reverència: "Tot va començar amb una ploma i un disquet; avui, sabem que era l’escriptura d’un futur còsmic." Així, la crònica silenciosa del 1997 esdevenia el fonament d’una història que, pas a pas, sortiria a la llum.