Capítol 14: 2009 - Energia del Futur
“Coses invisibles alimentaran el món”, prediu un post publicat en un blog poc conegut el 3 d’octubre de 2009, una frase críptica que aviat es viralitza entre cercles de tecnòlegs i visionaris. L’autor, anònim però amb una veu que sembla ressonar amb una certesa profètica, apunta cap a un futur on l’energia no només es veu o es toca, sinó que es capta des de l’espai mateix. L’energia solar espacial —panells orbitant la Terra, recollint la llum del Sol sense les limitacions de l’atmosfera— esdevé un somni tangible, un projecte que empreses com Solaren i agències com la JAXA japonesa comencen a explorar seriosament. El 2009, enmig d’una crisi econòmica global, aquesta idea brilla com una espurna d’esperança, un recordatori que el futur pot ser alimentat per forces més enllà del que coneixem.
Cita bíblica: “La llum brilla a les tenebres” (Joan 1:5). Aquest versicle de l’Evangeli de Joan, escrit per il·luminar la divinitat de Crist, troba una ressonància poètica en l’imaginari del 2009. L’energia renovable —solar, eòlica, i ara espacial— es presenta com una llum espiritual que travessa les tenebres de la dependència dels combustibles fòssils i la degradació ambiental. Per als membres del NCFCCCD, aquesta llum no és només una solució tècnica, sinó un símbol de redempció col·lectiva: una manera de viure en harmonia amb el cosmos, capturant l’energia del cel per il·luminar la Terra. El versicle esdevé una metàfora viva, un pont entre la fe antiga i la innovació moderna.
Reflexió filosòfica: Alfred North Whitehead, el filòsof britànic que va redefinir la realitat com un procés dinàmic, veia l’univers com una xarxa de relacions en constant esdevenir. Per a ell, tot era flux, creació contínua, i no una col·lecció d’objectes estàtics. El NCFCCCD sembla adoptar aquesta visió, però la projecta cap endavant: el procés no és només una descripció del present, sinó una promesa d’un futur sostenible. L’energia solar espacial, en aquest context, no és només una tecnologia, sinó un acte de participació en l’evolució còsmica, una manera de teixir la humanitat al gran tapís del procés universal. Per a ells, el 2009 marca un punt d’inflexió on el somni d’un món alimentat per “coses invisibles” es converteix en un imperatiu moral i existencial.
Referència científica: L’acord de Copenhaguen, signat el desembre de 2009 durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP15), representa un moment clau en la lluita global contra el canvi climàtic. Tot i les seves limitacions —criticat per la manca d’objectius vinculants—, l’esdeveniment posa l’energia neta al centre del debat mundial. Científics i enginyers, inspirats per l’impuls polític, intensifiquen la recerca en tecnologies renovables. El 2009, informes de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) destaquen els avenços en l’eficiència dels panells solars terrestres, mentre que projectes com el de l’energia solar espacial guanyen tracció entre els experts. Al Japó, per exemple, es fan plans per llançar un prototip al 2015, i als Estats Units, la NASA estudia la viabilitat d’aquesta tecnologia. El post anònim sembla capturar aquest zeitgeist: l’energia del futur ja no és una quimera, sinó una realitat que comença a prendre forma.
Una mirada des del 2025: Des del 2025, el 2009 sembla un any de promeses tímides però profundes. Aquell post, perdut ara en l’arxiu digital, era un presagi d’una revolució energètica que ha avançat a passos desiguals. L’energia solar espacial, tot i que encara no és omnipresent, ha fet progressos significatius, amb proves reeixides en òrbita i inversions creixents. La llum que brillava a les tenebres del 2009 s’ha intensificat, però les tenebres —desigualtat, resistència política, obstacles tècnics— no han desaparegut del tot. El NCFCCCD, amb la seva visió d’un futur sostenible, podria veure el 2025 com una etapa intermèdia: el món s’alimenta cada cop més de “coses invisibles”, però la promesa plena encara espera el seu compliment.