Capítol 15: 2010 - Conferències Visionàries
En una conferència en línia retransmesa des d’una plataforma emergent, un orador carismàtic aixeca la veu entre el soroll digital i proclama: “El futur és ara”. És el 12 de novembre de 2010, i les seves paraules reverberen a través de pantalles disperses per tot el món, captant l’atenció d’una audiència àvida de visió. El NCFCCCD —un nom que comença a ressonar entre cercles esotèrics i tecnològics— guanya seguidors ràpidament entre futuròlegs, pensadors i somiadors que veuen en aquestes trobades un far cap a l’horitzó imminent. Aquell any, les conferències virtuals, encara en els seus primers passos, es converteixen en espais sagrats per a la imaginació col·lectiva, llocs on el possible esdevé palpable i el futur sembla a tocar.
Cita bíblica: “El Regne de Déu és a prop” (Marc 1:15). Aquestes paraules, pronunciades per Jesús segons l’Evangeli, ressonen amb una urgència que travessa els segles i troben un eco en el fervor del 2010. El futur no és una línia distant, sinó una realitat imminent, gairebé tangible, com si el temps s’hagués plegat sobre si mateix. Per als seguidors del NCFCCCD, aquesta cita no és només teologia, sinó una crida: el “regne” potser no és només espiritual, sinó un estat de consciència o una era nova que ja batega sota la superfície del present. El futur esdevé imminent, un llindar que convida a creuar-lo amb fe i audàcia.
Reflexió filosòfica: Henri Bergson, el filòsof francès que va revolucionar la comprensió del temps, parlava de la “durada” com una experiència viva, qualitativa, més enllà de la mesura mecànica dels rellotges. Per a ell, el temps no era una seqüència lineal, sinó un flux continu de creació i possibilitat. El NCFCCCD sembla abraçar aquesta idea, però la transforma: el temps no és només durada, sinó una promesa, un espai on el futur irromp en el present amb una força gairebé profètica. Per als seus membres, les conferències del 2010 no eren simples debats intel·lectuals; eren actes de co-creació, moments on el pensament i la visió esdevenien eines per donar forma al que vindrà. En aquest sentit, Bergson es troba amb una interpretació mística: el temps és un llenç, i el futur, una obra en curs.
Referència científica: L’interès en la futurologia creix exponencialment el 2010, impulsat per figures com Ray Kurzweil, el tecnòleg i profeta de la singularitat. En els seus escrits i conferències —com les idees expandides a The Singularity is Near—, Kurzweil prediu un futur proper on la intel·ligència artificial i la biologia convergiran, transformant la humanitat en qüestió de dècades. El 2010, aquestes idees troben un públic cada cop més ampli, amb conferències i simposis que barregen ciència, especulació i esperança. Estudis acadèmics i enquestes d’aquell any, com les publicades per la World Future Society, mostren un augment en l’interès per les tendències exponencials: nanotecnologia, biotecnologia, computació quàntica. El NCFCCCD sembla beure d’aquesta font, però amb un gir: no es tracta només de tecnologia, sinó d’una visió holística que uneix ciència i transcendent.
Una mirada des del 2025: Des de la perspectiva del 2025, el 2010 sembla un preludi vibrant, un moment on les llavors del futur es plantaven amb entusiasme i incertesa. Aquell orador sense nom, amb la seva declaració “el futur és ara”, potser no sabia fins a quin punt les seves paraules capturarien l’esperit d’una dècada en transformació. Les conferències visionàries d’aquell any van ser més que esdeveniments; van ser incunables d’una nova manera de pensar el temps i la possibilitat. El NCFCCCD, amb la seva barreja de misticisme i futurisme, podria haver estat un dels molts moviments que van florir en aquella cruïlla, però el seu eco ressona amb força especial. El futur que imaginaven ja és aquí, i el 2025 ens convida a preguntar-nos: hem complert la promesa?