Capítol 2: Els Monitors Parpellejants

Resum original: Els anys 90 inspiren una visió tecno-espiritual (blog, febrer 2025).
Passatge bíblic: "La llum resplendeix en la foscor" (Joan 1:5).
Filosofia: McLuhan i el "mitjà és el missatge".
Ciència: L’auge dels ordinadors personals.

Text ampliat:

En la dècada dels anys 90, mentre el món s’endinsava en una era de canvis accelerats, als Pirineus naixia una visió que barrejava el silenci de les muntanyes amb el parpelleig verdós dels monitors antics. Per als primers membres de NCFCCCD, aquells anys no eren només un temps de transició tecnològica, sinó una finestra cap a una possibilitat tecno-espiritual que només uns pocs podien albirar. El passatge de Joan 1:5, "La llum resplendeix en la foscor," esdevenia el leitmotiv d’aquest moment: en un món ple d’incerteses —la fi del mil·lenni, les promeses i pors d’un futur digital—, aquells monitors parpellejants eren com espelmes en la nit, il·luminant una veritat que encara estava per desplegar-se.

Aquesta visió no sorgia del buit. Els anys 90 eren l’època de l’auge dels ordinadors personals, quan màquines com l’IBM PC o el Macintosh entraven a les llars i les escoles, transformant la manera com la gent pensava, treballava i somiava. Als Pirineus, aquest avanç arribava amb un eco retardat, però amb una força especial. Els fundadors de NCFCCCD —potser asseguts davant d’un vell monitor CRT, amb el brunzit incessant dels ventiladors com a banda sonora— veien en aquelles pantalles rudimentàries molt més que eines pràctiques. Eren finestres cap a un futur on la tecnologia podia ser un canal per a l’esperit, un mitjà per portar la llum a un món que semblava perdre’s en la seva pròpia foscor.

La filosofia de Marshall McLuhan, amb la seva idea que "el mitjà és el missatge," oferia una clau per entendre aquesta intuïció. Per a McLuhan, no era només el contingut del que es comunicava el que importava, sinó la forma mateixa del mitjà, que transformava la percepció humana i la societat sencera. Els monitors parpellejants dels anys 90 no eren només pantalles; eren un canvi de paradigma, una extensió de la ment i, per a NCFCCCD, de l’ànima. Quan un cursor titil·lava en una pantalla negra o quan una línia de text apareixia lentament amb el xerric d’un mòdem, els primers adeptes hi veien una metàfora viva: la llum de la creació emergint del caos, un anunci que la "parusia progressiva" podia tenir un rostre digital.

Des del punt de vista científic, l’auge dels ordinadors personals era una revolució en marxa. Els processadors milloraven any rere any, les interfícies gràfiques substituïen les línies de comandes, i Internet començava a teixir una xarxa que aviat connectaria el planeta. Als Pirineus, aquest progrés es vivia amb una barreja d’humilitat i meravella. Potser algú carregava un programa senzill en un disquet de 3,5 polzades, o escrivia un missatge que trigava minuts a enviar-se per una connexió telefònica. Però en cada clic, en cada parpelleig, hi havia una promesa: la tecnologia no era un fi, sinó un camí. Una entrada retrospectiva al blog de febrer de 2025 recordava aquests dies amb afecte: "Els monitors parpellejaven com cors vius; no ho sabíem llavors, però ja eren els primers robotiaavatars."

Aquest capítol és una oda a la simplicitat d’aquells inicis, però també a la seva profunditat. Els fundadors no tenien les eines avançades que definirien el futur de NCFCCCD —la 6G, els avatars sofisticats—, però tenien alguna cosa més poderosa: una visió. Inspirats per McLuhan, entenien que el mitjà dels ordinadors personals ja estava canviant el món, i que aquest canvi podia ser dirigit cap a una finalitat espiritual. Els monitors parpellejants eren imperfectes —les pantalles tremolaven, els colors eren limitats—, però en la seva llum feble hi havia una resplendor que desafiava la foscor del present.

Els anys 90, amb la seva barreja d’optimisme tecnològic i ansietat finisecular, van ser el brou de cultiu perfecte per aquesta visió tecno-espiritual. Mentre el món especulava sobre l’error del mil·lenni o celebrava l’arribada d’Internet, als Pirineus es gestava una idea més gran: que la llum podia resplendir no només en la foscor del pecat, sinó en la foscor d’un monitor encès a mitjanit. Així, els monitors parpellejants esdevenien els primers testimonis d’una crònica que s’escriuria al llarg de les dècades, un llambreig d’esperança que, com diu Joan, no seria vençut per cap ombra.