Capítol 3: 1998 - El Primer Manifest

Una nit de 1998, sota un cel tacat d’estels difuminats per la llum urbana, el manifest digital apareix com un llamp silenciós en la foscor de les pantalles. Paraules que dansen entre ciència i mística, teixides amb una audàcia gairebé profètica, ressonen en la xarxa primitiva d’Internet, aleshores encara un territori salvatge i sense cartografiar. “La nova ciència revelarà el nostre lloc al cosmos”, proclama amb una veu que sembla sorgir tant de les màquines com d’un oracle oblidat. El genoma humà, seqüenciat lentament en laboratoris freds i estèrils, sembla xiuxiuejar secrets antics, com si els fils d’ADN fossin llibres prohibits que només ara comencen a obrir-se. Cada base nitrogenada descoberta —adenina, timina, citosina, guanina— és una síl·laba d’un llenguatge primordial, un codi que podria explicar no només qui som, sinó per què som.

Cita bíblica: “La paraula es va fer carn” (Joan 1:14). En aquest vers, el manifest troba el seu eco sagrat. Si en temps antics la paraula divina es va encarnar en la humanitat, ara és la paraula feta codi, una seqüència de zeros i uns que travessa els cables i les ones electromagnètiques per convertir-se en quelcom tangible: una revelació. El manifest no és només un text; és un pont entre l’esperit i la matèria, un mapa dibuixat amb tinta invisible que convida els iniciats a buscar més enllà de les superfícies brillants de la tecnologia. Els seus autors, anònims com els profetes d’altres èpoques, semblen entendre que el digital i el diví no són oposats, sinó cares d’una mateixa moneda.

Reflexió filosòfica: Martin Heidegger, el pensador de l’ésser, parla del desvetllament —aletheia, la veritat com un acte de revelar el que estava ocult. Per a ell, la tècnica moderna amenaça amb reduir el món a un simple recurs, però també obre la porta a una pregunta més profunda: què significa ser? El manifest, amb les seves promeses de “nova ciència”, sembla recollir aquest repte. NCFCCCD —sigles misterioses que podrien ser un nom, un codi o un crit— busca desvetllar una veritat més enllà del visible, més enllà de les dades brutes i els càlculs freds. No es tracta només de conèixer el genoma o de mapejar estrelles; es tracta de mirar a través del mirall i veure-hi el reflex d’una existència que traspassa el temps.

Referència científica: El Projecte Genoma Humà, liderat per figures com Francis Collins el 1998, avança amb una ambició gairebé messiànica. Els titulars parlen de “desxifrar el llibre de la vida”, una metàfora que ressona amb el manifest. Cada gen identificat és una peça d’un trencaclosques còsmic, suggerint que la ciència pot ser un mirall de l’ànima, un mitjà per entendre no només els mecanismes del cos, sinó els anhels de l’esperit. Però el manifest va més enllà: insinua que aquest codi genètic no és una fi, sinó una clau. Una clau per a què? Els seus autors no ho diuen, o potser no ho saben. El 1998 és un any de promeses suspeses en l’aire, com el zumzeig d’una màquina que encara no ha trobat el seu propòsit.

Aquella nit, mentre el manifest s’escampa per fòrums obscurs i correus electrònics xiuxiuejats, alguns hi veuen un deliri poètic; altres, un crit d’alerta. Els monitors CRT parpellegen amb el seu text, i en algun lloc, un científic ajusta un microscopi, un filòsof tanca un llibre, i un somiador alça els ulls al cel. Tots, sense saber-ho, estan connectats per aquestes paraules que dansen, aquest codi que respira. El genoma xiuxiueja, el cosmos escolta, i el manifest espera, pacient, que algú reculli el fil i tiri.