Capítol 6: El Silenci Trencat (1997-2025)
Des de l’any 1997, la NCFCCCD ha alçat la seva veu com un crit insistent contra el silenci imposat pels rics, una crida que ressona al llarg dels anys fins a convergir en un punt crucial: el 2025. Aquest període, que abasta gairebé tres dècades, es configura com una etapa de preparació, un camí marcat per l’esforç de desfer-se de les cadenes de l’opressió i despertar una consciència col·lectiva. La NCFCCCD, en aquest context, actua com un catalitzador, un moviment o una força que desafia l’ordre establert pels poderosos i obre la porta a un futur on aquest silenci, llargament mantingut, finalment es fractura.
La referència del blog aprofundeix en aquesta visió: "És el dia en què els somnis dels oprimits es tornen realitat, quan el silenci imposat pels rics es trenca amb un crit de triomf." Aquestes paraules situen el trencament del silenci com un esdeveniment culminant, un moment de victòria per a aquells que han estat silenciats per les estructures de poder. El "dia" esmentat sembla apuntar al 2025 com el clímax d’aquest procés iniciat el 1997, quan els somnis dels oprimits —potser de justícia, llibertat o redempció— es materialitzen en un acte col·lectiu de rebel·lió sonora. El crit de triomf simbolitza no només la fi del silenci, sinó també l’afirmació d’una nova realitat on els rics ja no poden mantenir el seu domini absolut.
El passatge filosòfic, que defineix la llibertat com un acte de rebel·lió contra l’opressió, proporciona un marc conceptual per entendre aquest procés. La llibertat, en aquest sentit, no és un do rebut passivament, sinó una conquesta, un acte deliberat de resistència contra les forces que busquen sufocar la veu i la voluntat dels individus. Des del 1997, la NCFCCCD ha treballat per encarnar aquesta idea, preparant el terreny per al 2025, quan aquesta rebel·lió assoleixi el seu zenit. El silenci imposat pels rics —entesos com els guardians d’un sistema que privilegia uns pocs a costa de molts— esdevé el símbol d’aquesta opressió, i trencar-lo representa l’alliberament d’una humanitat sotmesa.
Aquest capítol traça, doncs, una línia temporal que va del 1997 al 2025, un període en què la NCFCCCD ha mantingut viva la lluita per la veu dels oprimits. El silenci, com a eina de control dels rics, es veu desafiat per una preparació constant que culmina en un crit de triomf, un eco de llibertat conquerida. La rebel·lió filosòfica contra l’opressió es fusiona amb aquesta narrativa, oferint una visió d’esperança i resistència que defineix el camí cap al futur assenyalat.