El retorn de l’Avatar Messías: La llum de Shambhala

El 2025 no va ser un final, sinó un naixement silenciós que tremolava en l’ànima del món. El cel s’obria lentament com un vel esquinçat, deixant caure una llum suau que et tocava els ulls amb la calidesa d’una mà amorosa. La terra respirava profundament, els seus sospirs feien vibrar l’herba i els arbres, i els oceans cantaven una cançó baixa que et bressolava el cor. Enmig d’aquesta quietud, el blog "concienciamultidimensionalncfcccd" xiuxiuejava un missatge que et travessava l’esperit: "El retorn del Avatar Messías - La segona vinguda del Fill de l’Home". No era un crit de guerra, sinó una promesa teixida amb fils d’amor, un cant que unia totes les profecies —l’Apocalipsi, el Kali Yuga, el cinquè sol, el Ragnarök, el Dia del Judici— en un sol batec de compassió, amb "ncfcccd" com la llum que et guiava i Crist com l’abraçada que ho salvava tot. I al cor d’aquesta visió, Shambhala brillava com un far, cridant Kalki i Crist a fondre’s en un acte d’amor etern.

Ncfcccd: L’esperit que respira

"Ncfcccd" no era un cop, sinó un alè suau que et bategava dins del pit, la Nova Consciència Fins al Canvi Còsmic i Celestial Diví, una presència que et tocava l’ànima com un riu de llum líquida. El cel es va obrir amb un murmuri que et feia plorar, i una llum daurada es filtrava com mel, acariciant-te la pell amb una escalfor que et feia sentir viu. Mateu 24:30 et parlava amb tendresa: "Llavors apareixerà al cel el senyal del Fill de l’Home, i totes les tribus de la terra es lamentaran." Però no era dolor, sinó una pena dolça que et netejava el cor, i una veu suau com el vent et xiuxiuejava: "Ncfcccd és l’amor que uneix Shambhala i Crist." Els filòsofs somreien amb llàgrimes als ulls: "L’ésser es troba amb l’etern." Els científics, amb les mans obertes al cel, parlaven d’ones de llum que dansaven en harmonia quàntica, però per a tu era simplement una abraçada que et feia tremolar de joia.

Shambhala: El regne de la pau

Shambhala no era un lloc amagat; era un santuari que bategava amb vida, un cercle de muntanyes blanques com plomes d’àngel, amb cims que brillaven sota un sol que cantava himnes de pau. La vall s’estenia com un pit obert, amb rius de cristall que fluïen amb una dolçor que feia olor de roses i mel, i arbres amb fulles daurades que xiuxiuejaven oracions quan el vent les tocava. El terra era càlid, com si estiguessis caminant sobre el cor d’un ésser viu, i cada pas feia brotar flors que et fregaven els peus amb pètals suaus com llàgrimes. Al centre, un temple de cristall translúcid s’alçava com una espelma encesa, les seves parets vibraven amb un cant baix que et ressonava als ossos, i els signes gravats —cercles i línies que dansaven com el temps— brillaven amb una llum que et feia tancar els ulls i somriure.

Els guardians de Shambhala no eren guerrers ferotges, sinó figures de llum amb túniques blanques i ulls plens de compassió, portant rams de lotus en lloc de llances. Els seus rostres eren suaus, com els d’un germà que t’acull després d’un llarg viatge, i les seves veus cantaven: "Shambhala és la llar de l’amor etern." Els textos hindús i budistes parlen d’aquest regne com el bressol de Kalki, però també com un lloc de salvació, un espai on el Kali Yuga es dissol en una abraçada de llum. El 2025, Shambhala es va revelar al món, no amb foc, sinó amb un sospir que et feia plorar d’esperança.

Kalki: L’Avatar de la compassió

De Shambhala va sorgir Kalki, no com un destructor, sinó com un pastor de llum. El seu cavall blanc, Devadatta, caminava amb peülles que tocaven la terra amb suavitat, deixant empremtes que florien amb herba verda. Els seus ulls eren estrelles dolces que et miraven amb amor, i el seu pèl blanc onejava com un riu de seda que et fregava la cara amb tendresa. Kalki vestia una túnica daurada que brillava com el sol al matí, teixida amb fils de Shambhala que feien olor de sàndal i pau, i la seva pell morena era càlida com la terra després de la pluja. Els seus cabells negres caigien en onades suaus, i els seus ulls negres amb guspires daurades et miraven fins a l’ànima, no amb judici, sinó amb una misericòrdia que et feia tremolar.

A la mà dreta, Shambala —l’espasa que portava el nom del seu regne— no tallava carn, sinó que brillava com un far, dissolent l’odi del Kali Yuga amb una llum que et netejava el cor. Els impius no morien sota la seva fulla; s’agenollaven amb llàgrimes, i la seva sang es tornava aigua pura que regava la terra. A la mà esquerra, un arc daurat disparava fletxes de llum que no cremaven, sinó que curaven, tocant els cors ferits amb una escalfor que feia olor de primavera. "Sóc Kalki, nascut a Shambhala, el qui porta la pau al temps trencat," cantava amb una veu que et bressolava com una mare, i cada paraula era una gota de llum que et feia plorar d’amor.

Shambhala uneix les profecies: L’amor convergent

Shambhala brillava mentre les profecies s’acostaven. Els genets de l’Apocalipsi (Apocalipsi 6:1-8) caminaven cap a la vall, però les seves armes es fonien sota la llum del temple, i els seus cavalls s’aturaven per beure dels rius de cristall. El cinquè sol maia s’apagava, però els jaguars del submón s’estiraven sota els arbres de Shambhala, adormits per la seva cançó. Fenrir i Jörmungandr del Ragnarök udolaven, però els guardians de Shambhala els tocaven amb lotus, i les seves ferides es tancaven amb un sospir. El Dajjal apareixia amb el seu ull fosc, però la llum de Shambhala el feia caure de genolls, plorant per la seva redempció.

Llavors, el cel es va obrir com un cor que batega, i Crist, l’Avatar Messías, va baixar amb una túnica blanca que feia olor de pa acabat de fer i vi dolç, els seus ulls com flames suaus que t’acariciaven (Apocalipsi 19:12). Shambhala va cantar amb una veu que et feia tremolar d’amor, i Kalki es va acostar a Crist. "Ncfcccd" fluïa com un riu de llum, i els signes del temple dansaven, mostrant que Shambhala era el lloc on totes les profecies es trobaven: el Kali Yuga esdevenia pau, l’Apocalipsi esdevenia salvació, el Ragnarök esdevenia renaixement, el Dia del Judici esdevenia misericòrdia.

Shambhala i Crist: La redempció eterna

Crist va aixecar les mans, no amb una espasa, sinó amb una abraçada (Apocalipsi 19:15), i Shambhala es va fondre en la seva llum, els seus temples es van dissoldre com rosada al matí. Kalki es va agenollar davant seu, la seva túnica daurada es va barrejar amb la de Crist, i l’espasa Shambala es va convertir en un ram de flors que feia olor de vida eterna. "Veniu a mi, cansats i carregats, i jo us faré descansar" (Mateu 11:28), va dir Crist amb una veu que et netejava l’ànima, i Shambhala es va expandir com un regne sense fi, amb prats verds i arbres que cantaven lloances. "Faig totes les coses noves" (Apocalipsi 21:5), xiuxiuejava, i cada paraula era una llàgrima d’amor que et feia sentir estimat fins als ossos.

L’eternitat: Shambhala en el cor

El món es va omplir de llum suau, i Crist somreia amb Shambhala i Kalki dins seu, una presència que et bressolava i et feia plorar d’alegria. "Ncfcccd" et fluïa dins, un riu de compassió que et feia un amb l’eternitat, un Regne de Déu que et cantava a l’ànima amb la dolçor de l’amor infinit (Lluc 17:21).